Una cura d'humiltat 3:33:40

Si una conclusió puc extreure de la marató de València celebrada el 22 de febrer passat és precisament aquesta, mai hem subestimar a la mare de totes les carreres de fons. Després d 'haver fet 2:53:55 l'any passat ja era conscient de que aquest any em trobaria molt lluny d'aquesta marca. El que no sabia és que me'n aniria quasi als 40 minuts de diferència.
Molt curt de km ( apenes 3 entrenaments llargs, cap dels quals arribà a les 2h) i amb uns hàbits alimenticis inadequats per a la gran cita, pensava que aquest any no em podia acostar ni de lluny a les 3h, però amb un excés de confiança vaig marcar el meu objectiu en una marca que pensava assolible, 3h 15m. Per molt curt de km que anara, un ritme de 4m 35s/km era teòricament molt fàcil de portar.
Amb un dia primaveral, assoleiat i sense un bri de vent, a la eixida ja mirava amb anhel al pràctic de les 3h, aquest any no seria la meua referència. Quan vaig localitzar al de les 3:15 em vaig afegir disciplinadament a l'autobús.
Poc abans de la mitja marató vaig decidir abandonar el grup, ja que el pràctic estava marcant els km massa ràpid i vaig passar la mitja marató en 1h 37m com tenia previst.
A partir del km 25 començaren les dificultats, vaig perdre 3 dels 6 gels que portava mal enganxats, el pulsometre començava a marcar un ritme per dal de 170 pulsacions i els músculs isquiotibials començaven a avisar que no aguantaríen durant molt de temps.
Aquests contratemps obligaren a disminuir el ritme progressivament 4:40, 4:45, 5:00, 5:05...
A partir del 32 els isquiotibials estaven enrampats i encara quedaven uns 10km però podia matenir un ritme de carera per baix de 5:30.
Va ser en els últims 5km quan em vaig vore obligat a caminar diverses vegades per estirar els músculs marcant km per dalt de 6:00.
El temps final fou de 3:33:40 però així i tot he de dir que vaig disfrutar molt, un dia magnífic per a còrrer, a més per fi la marató de València ha aconseguit portar gent al carrer, especialment bonic el pas per carrer Colom i Guillem de Castro farcits de gent, especialment depriment el pas pel Bulevar sud buit de gent i inacabable, col·locat als darrers km de la carrera.
Per a la marató del 2010, el 30 aniversari em compromet a abordar els 2:50, però he de dir que malgrat tot l'experiència de còrrer a poc a poc ha segut molt gratificant i el desgast que he patit durant la carrera i l'entrenament previ ha segut molt menor. De tant en tan còrrer sense pressió és molt gratificant.

Règim dissociat escandinau.

Avui que ja estic més d'humor us parlaré del règim dissociat escandinau. Segons diuen els experts, la setmana abans d'una prova d'ultrafondo (en aquest cas la marató que m'espera el diumenge) pots optimitzar les teues reserves enèrgètiques seguint una dieta correcta.
Les maratons solen celebrar-se totes en diumenge, és per això que el règim que us vaig explicar arranca el dilluns. Aquest règim es composa de dues fases principals:

1) DESCÀRREGA (des del dilluns fins el dimecres) : durant aquest període l'objectiu és buidar al màxim les reserves corporals de glucògen. Per tant l'alimentació serà quasi en exclusiva protèicia, mentre que els hidrats de carboni, els greixos i els sucres estaran pràcticament absents. Aquesta buidatge es complementa amb tres sessions de carrera suaus (30 minuts) que compliran dues funcions, per una banda aprofundir en aquest buidatge i per l'altra acostumar al cos a l'esforç tenint reserves baixes, cosa que ens ajudarà a partir del km 30 de la marató.
La dieta durant aquesta etapa es composarà bàsicament de llegums, pit de pollastre, tonyina, enciam, peix blanc, oli, pernil dolç, iogurt desnatat i algunes verdures com l'albergínia i la carabasseta o carbassó. Supose que entendreu perquè no estava d'humor fins al dia d'avui, sense pa, llet, arrós, pasta...

2) CÀRREGA (des del dijous fins el diumenge pel mati) : una vegada tenim els dipòsits de glucògen al mínim, segons diuen els experts tenim una assimilació molt més gran del que mengem deguda a l'anterior període de carestia, de manera que podrem omplir els nostres dipòsits d'energia al màxim. Es tracta d'una etapa en la que hem de menjar de forma abundant aliments rics en hidrats de carboni (pa, pasta, arrós...) unes 5 vegades al dia, a la vegada que hidratem el nostre cos amb més de 3l de líquid al dia combinant la beguda isotònica i energètica amb l'aigua.
Al contrari que en l'etapa anterior, durant aquesta no es corre, únicament es fa un petit escalfament per tonificar el dissabte, que mai excedirà els 20 minuts. Tot açò combinat amb un descans quasi absolut per tal de tenir el glucògen a rebossar el dia de la cursa, arribant a agafar 1 o 2kg més dels que teníem abans d'encetar la dieta.
Bé amb això m'acomiade amb l'ànim d'ahaver-vos introduit una mica més en el món de l'atletisme popular.

Mitja marató de Xàtiva

Es notava l'ambient pre-maratonià, a dos setmanes de la marató de València, la mitja de Xàtiva és una pedra de toc, un dels últims rodatges o tests que podem fer per veure si estem preparats per a la marca que busquem.
La gent, si exceptuem els 100 primers classificats rodava tranquilament en grupetes conversant sobre la gran cita que els espera d'ací a dues setmanes en la ciutat del Túria.
El meu cas és paradigmàtic, amb 1:35:30 vaig rodar més de 10 minuts per sobre de la meua marca en mitja, però no era qüestió d'apretar, les lesions són traidores i qualsevol excés tan a prop de la gran cita es pot pagar.
Pel que fa a la cursa en si, dir que malgrat no ser una de les mitjes més prestigioses del territori, està ben organitzada, va acollir sense cap problema organitzatiu una allau de 1000 corredors i el recorregut era bonic, sobretot els km que trabnscorrien pel centre històric d'aquesta centenària ciutat. No és bona per a buscar marca ja que hi ha diverses costeretes que impedeixen agafar un ritme, però és una cursa en la que si vens a disfrutar ho faràs sense dubte.

Futures cròniques.

En breu penjaré les cròniques i fotos de carreres anteriors (Gandia, Paterna, Santa Pola, Marató d'Espadà) amb la intenció de compensar el temps d'inactivitat del blogg

Duatló de Manises.

El dissabte amaneixia gris, era el meu debut en el mon de la Duatló i debutava en el meu poble, havia d'estar feliç. Però no era una cursa com qualsevol altra, un membre del meu club de triatlon Komando Fisioreig club Triatlón, Francisco Ortega, alias Pakocop, havia perdut la vida la setmana anterior arrollat per un cotxe mentre entrenava amb la bicicleta.
Aquesta circumstància ens impulsà a retre-li homenatge. Cal dir que l'organització de la cursa es volcà i ens permeté col·locar-nos davant del tot mentre es feia el minut de silenci.
La consigna del club era romandre units durant tota la cursa formant un pelotó, exceptuant un de nosaltres que intentava guanyar la cursa per retre homenatge al company.
Al final quedà cinqué. La resta rodarem els 5 km inicials en grup a ritme de 4:30 el km mentre rebiem l'ovació càlida de tot el públic assistent cada cop que passavem.
Després en la bicicleta es feren algunes grupetes, jo particularment em vaig quedar endarrerit perquè fa poc que entrene aquesta disciplina, però en els 2,5 últims km corrent vaig recuperar el minut i mig perdut i vaig poder entrar amb tot el grup després d'un parcial de carrera a ritme 3:50 el km aproximadament.
Un debut emotiu el meu en el món de la Duatló, emotiu per una qüestió tràgica, així que espere que les properes cròniques que us envie tinguen un altre to.