Si una conclusió puc extreure de la marató de València celebrada el 22 de febrer passat és precisament aquesta, mai hem subestimar a la mare de totes les carreres de fons. Després d 'haver fet 2:53:55 l'any passat ja era conscient de que aquest any em trobaria molt lluny d'aquesta marca. El que no sabia és que me'n aniria quasi als 40 minuts de diferència.
Molt curt de km ( apenes 3 entrenaments llargs, cap dels quals arribà a les 2h) i amb uns hàbits alimenticis inadequats per a la gran cita, pensava que aquest any no em podia acostar ni de lluny a les 3h, però amb un excés de confiança vaig marcar el meu objectiu en una marca que pensava assolible, 3h 15m. Per molt curt de km que anara, un ritme de 4m 35s/km era teòricament molt fàcil de portar.
Amb un dia primaveral, assoleiat i sense un bri de vent, a la eixida ja mirava amb anhel al pràctic de les 3h, aquest any no seria la meua referència. Quan vaig localitzar al de les 3:15 em vaig afegir disciplinadament a l'autobús.
Poc abans de la mitja marató vaig decidir abandonar el grup, ja que el pràctic estava marcant els km massa ràpid i vaig passar la mitja marató en 1h 37m com tenia previst.
A partir del km 25 començaren les dificultats, vaig perdre 3 dels 6 gels que portava mal enganxats, el pulsometre començava a marcar un ritme per dal de 170 pulsacions i els músculs isquiotibials començaven a avisar que no aguantaríen durant molt de temps.
Aquests contratemps obligaren a disminuir el ritme progressivament 4:40, 4:45, 5:00, 5:05...
A partir del 32 els isquiotibials estaven enrampats i encara quedaven uns 10km però podia matenir un ritme de carera per baix de 5:30.
Va ser en els últims 5km quan em vaig vore obligat a caminar diverses vegades per estirar els músculs marcant km per dalt de 6:00.
El temps final fou de 3:33:40 però així i tot he de dir que vaig disfrutar molt, un dia magnífic per a còrrer, a més per fi la marató de València ha aconseguit portar gent al carrer, especialment bonic el pas per carrer Colom i Guillem de Castro farcits de gent, especialment depriment el pas pel Bulevar sud buit de gent i inacabable, col·locat als darrers km de la carrera.
Per a la marató del 2010, el 30 aniversari em compromet a abordar els 2:50, però he de dir que malgrat tot l'experiència de còrrer a poc a poc ha segut molt gratificant i el desgast que he patit durant la carrera i l'entrenament previ ha segut molt menor. De tant en tan còrrer sense pressió és molt gratificant.
Molt curt de km ( apenes 3 entrenaments llargs, cap dels quals arribà a les 2h) i amb uns hàbits alimenticis inadequats per a la gran cita, pensava que aquest any no em podia acostar ni de lluny a les 3h, però amb un excés de confiança vaig marcar el meu objectiu en una marca que pensava assolible, 3h 15m. Per molt curt de km que anara, un ritme de 4m 35s/km era teòricament molt fàcil de portar.
Amb un dia primaveral, assoleiat i sense un bri de vent, a la eixida ja mirava amb anhel al pràctic de les 3h, aquest any no seria la meua referència. Quan vaig localitzar al de les 3:15 em vaig afegir disciplinadament a l'autobús.
Poc abans de la mitja marató vaig decidir abandonar el grup, ja que el pràctic estava marcant els km massa ràpid i vaig passar la mitja marató en 1h 37m com tenia previst.
A partir del km 25 començaren les dificultats, vaig perdre 3 dels 6 gels que portava mal enganxats, el pulsometre començava a marcar un ritme per dal de 170 pulsacions i els músculs isquiotibials començaven a avisar que no aguantaríen durant molt de temps.
Aquests contratemps obligaren a disminuir el ritme progressivament 4:40, 4:45, 5:00, 5:05...
A partir del 32 els isquiotibials estaven enrampats i encara quedaven uns 10km però podia matenir un ritme de carera per baix de 5:30.
Va ser en els últims 5km quan em vaig vore obligat a caminar diverses vegades per estirar els músculs marcant km per dalt de 6:00.
El temps final fou de 3:33:40 però així i tot he de dir que vaig disfrutar molt, un dia magnífic per a còrrer, a més per fi la marató de València ha aconseguit portar gent al carrer, especialment bonic el pas per carrer Colom i Guillem de Castro farcits de gent, especialment depriment el pas pel Bulevar sud buit de gent i inacabable, col·locat als darrers km de la carrera.
Per a la marató del 2010, el 30 aniversari em compromet a abordar els 2:50, però he de dir que malgrat tot l'experiència de còrrer a poc a poc ha segut molt gratificant i el desgast que he patit durant la carrera i l'entrenament previ ha segut molt menor. De tant en tan còrrer sense pressió és molt gratificant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada